El Quadern d'Aram és un llibre de Maria Àngels Anglada on es tracta l'angoixa radical del genocidi armeni, en que un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia varen ser realitzades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i especialment entre els anys 1915 i 1916, durant el règim dels Joves Turcs.
El llibre es narra a través d'un dietari on s'expliquen les reflexions i vivències d'una mare, Marik, i el seu fill Aram. A causa d'una malatia que pateix Aram, Marik promet pelegrinar fins al monestir de Narek si el seu fill es posa bé. Mentre són fora de viatge, els turcs decideixen exterminar el poble armeni, fet que obligarà a Marik i el seu fill a fugir de les seves terres i no tornar mai més.
Mostra El quadern d'Aram en un mapa més gran
dilluns, 13 de maig del 2013
divendres, 15 de febrer del 2013
Raspall,un conte infantil de Pere Calders
Raspall, un conte infantil de Pere Calders
Pere
Calders i Rossinyol és famós per ésser un dels contistes més importants
de la literatura catalana del segle XX i posteriorment, les seves obres
han sobreviscut a molts dels setges que institucions governamentals
practicaven sobre cert autors de la època ja sigui per la seva ideologia
o per la seva manera d’escriure i redactar les històries.
Calders, tot i escriure llibres i novel·les, també redactava
escrit en to humorístic i fantàstics per als diaris més importants que
aleshores hi havia a Catalunya.
Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va lluitar-hi
des del bàndol republicà degut a la seva ideologia política catalanista,
va haver d’exiliar-se a Mèxic on hi va viure part de la seva vida. És a
Mèxic on Pere Calders escriu Cròniques de la veritat oculta, el seu
llibre més reconegut i amb el que va guanyar diversos premis.
Gràcies ala gran relació d’amistat que mantenia amb el seu pare, els
llibre que anava escrivint anaven arribant a les mans del seu pare qui
els duia a publicar i així poder ajudar al seu fill.
El posterior retorn a Barcelona va ser en gran part per l’enyorança
que tenia Pere Calders per casa seva i per tot allò que l’envoltava, ja
fos la cultura, la tradició, la gent, l’ambient, etc.
La seva mort va ser molt sentida arreu del país perquè les
seves novel·les i els seus escrits als diaris més importants del país
havien arrelat en la gent de Catalunya.
Raspall és un conte infantil escrit per Pere Calders i publicat en
el recull de contes de “Cròniques de la veritat oculta” l’any 1955.
Aquest llibre està dividit en tres parts: la imprevista certesa; ver,
però inexplicable i l’escenari desconcertat. Raspall forma part de la
tercera d’aquestes divisions, l’escenari desconcertat.
Raspall és un conte que relata la història d’un nen que tenia un gos
a casa. Els pares no el volien i van donar-lo a la noia del jardiner la
qual li va agradar molt. Al ne no li va agradar tant perquè va veure
que perdia l’única companyia que tenia. Per poder retrobar la intimitat
aconseguida amb aquell gos, troba un raspall de dents vell que li farà
la funció d’amic i confessor. Quan veu que el raspall cobra vida ho
explica als seus amics que no li fan cas i el titllen de boig, no se’l
creuen. Unes nits després, entren a robar a casa d’aquesta família i,
gràcies al raspall la família es desperta i poden atrapar al lladre. Des
d’aquell dia, els pares i els amics del nen, tenen un gran afecte i
una gran estima cap al raspall.
En aquest conte podem observar:
Una
doble atmosfera d’irrealitat: els pares del nen pensen que els gos no
és cap ajuda per al petit Sala i donen el gos perquè els fa nosa sense
saber-ne l’opinió del nen. Per al petit Sala el gos és com un germà
perquè és a qui li pot explicar tots els problemes i amb qui es pot
desfogar ja que és com una mena de tallafocs, tant pel bo com per allò
dolent. És el peluix real amb que et desfogues plorant o rient quan tens
un problema.
Un
codi de comportament en el qual els pares el mode de viure era sense
cap animal i aquest els donava molts problemes dels quals el nen potser
no n’era conscient però que als pares si perquè el gos tenia unes
necessitats que per quelcom els pares no volien o no podien mantenir-les
(treure’l a passejar, veterinari, etc.)
El
fet trasbalsador que apareix en aquest conte és la decepció del petit
Sala perquè ha de donar el gos a la noia del jardiner. Aquest nen canvia
la seva manera de viure perquè la soledat que li apareix l’ha de
sanejar buscant una distracció similar a la que tenia fins ara. La troba
amb el raspall que finalment es converteix en un veritable gos. Allò
impossible es converteix en real per art de màgia que fa que es
preguntin si realment és un desig o és real.
Motius de Cròniques de la veritat oculta:
o La
casa és on passa la majoria de la història ja que allí on donen el gos a
la noia, on el nen descobreix el raspall, on els pares no el creuen, on
els lladres entren a robar i on el raspall finalment es llueix donant
l’alarma de que estan entrant a robar.
o Els
promesos: l’absurditat de que no pot ser que un raspall sigui amic
d’una persona i menys que prengui vida per a que el nen pugui jugar amb
ell i no sentir-se tan sol.
La
descodificació literària separa la realitat de que els pares del petit
Sala donen el gos a la noia i que el nen tregui de l’armari un raspall
que posteriorment tindrà vida per no deixar sol al nen.
dilluns, 7 de gener del 2013
Pere Calders i Rossinyol
PERE CALDERS I ROSSINYOL
Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994 a Brussel·les. Va ser l'únic fill del matrimoni format per Vicenç Caldés Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d'origen pagès que s'havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l'educació de Calders va ser dins d'una atmosfera catalana. Quan va néixer, el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant jordi de 1982 i el Premi d’honor de les Lletres catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant va arribar a dirigir l’Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.
Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol dels republicans, es va exiliar a Mèxic on hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el premi Victor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos. Arran de l’èxit d’Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L’any 1992, la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) el va investir Doctor Honoraris Causa.
Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja, l'Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant.
El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l'Estudi CCC.
Al 1934, quan es van produir els Fets del sis d'octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells.
El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d'aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals.
L'any 1936, abans de començar la Guerra Civil Espanyola, Calders militava a les joventuts d'Acció Catalana. Amb l'inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l'autodeterminació.
A l'octubre de 1936 es va produir el rellançament de la revista L'Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa. Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on hi va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibre Cròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.
A finals de 1937 es va inscriure com a voluntari de l'exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l'inici de labatalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. De la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l'any 1938 per l'Editorial Forja.
L’Exili
França
El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França deixant a la seva dona i al seu fill a Barcelona. Calders i quatre companys més entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa de Llenguadoc, on hi havia el Comitè Universitari d'Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. El 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus.
Mèxic
El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Allí es va reunir primer amb el germà d'Obiols, però no li va poder oferir feina. Després es va reunir amb Carner i gràcies a ell, només arribar a Mèxic va poder publicar tres contes. A finals de 1939 Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja li havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.
A l'octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on hi va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l'exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l'Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau entre altres. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l'exili. Aquells contes conformarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l'exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l'Editorial Selecta. L'aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans.
EL TEATRE DE L'ABSURD
És un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX. Va ser encunyat pel crític Martin Esslin que va utilitzar-lo com a títol d'un llibre seu del 1962. Esslin considera que el treball d'aquests autors consisteix en una articulació artística del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, propi d’Albert Camus. Les característiques peculiars del teatre de l'absurd són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. L'estructura tradicional (trama d'esdeveniments, concatenació, resolució) és substituïda per una alògica i insignificant successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció).
El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexions lògiques que creen una atmosfera de somni. Si en el passat aquest tipus de teatre era només portador de dramatisme, recentment el públic ha descobert també el seu vessant tragicòmic.
PRINCIPALS AUTORS DE TEATR ABSURD:
Samuel Beckett - “Esperant a Godot”
|
Joan Brossa - “Or i Sal”
|
Jean Genet - “El balcó”
|
Josep Carner - “Primera història d’Esther”
|
Eugène Ionesco - “El rinoceront”
|
Mercè Rodoreda - L’hostal de les tres Camèlies”
|
Tom Stoppard - “Arcadia”
|
Pere Calders - “Cròniques de la veritat oculta”
|
Arthur Adamov - “La paròdia”
| |
Harold Pinter - "El muntacàrregues"
| |
Stanislav Stratiev - “No et desanimis”
| |
Alfred Jarry - "El Superhome"
| |
Manuel de Pedrolo ”Homes i no”
| |
Salvador Espriu - “Llibre de Sinera”
|
diumenge, 9 de desembre del 2012
Josep Carner, La bella dama del tramvia
LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA
Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.
Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.
I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.
Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.
Extret de: http://parles.upf.es/en/content/la-bella-dama-del-tramvia
- SITUAR-LO DINS D’UN POEMARI.
El poema “La bella dama del tramvia”, està situada dins del llibre “d’Auques i Ventalls”, escrita l’any 1914 per Josep Carner.
- SITUAR EL POEMA DINS D’UNA ETAPA DE L’ESCRIPTOR
Aquesta obra la situem durant la època del Noucentisme. És un llibre d'ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza, el lector ja coneixia aquest estil en la seva obra. És una oda a Barcelona, potser per idealitzar la ciutat. Trobem imatges amb harmonia on els conflictes són només imatges. La tragèdia és existent, però provoca el somriure enlloc del plor. Utilitza un registre costumista. És l’últim gran llibre de típic to noucentista.
Auques i ventalls va tenir una forta difusió, perquè els poemes ja havien estat publicats anteriorment a La veu de Catalunya, en una secció anomenada “Rims a l'hora”.
En resposta púdica i arbitrarista, Carner, va escriure aquesta obra, el tema del qual és l’amor fugaç de caire urbà inspirà aquest parell de textos poètics.
- CARACTERÍSTIQUES DEL LLIBRE (POEMARI) I DE L’ETAPA.
El poeta va tenir una gran vinculació geogràfica abans del seu exili: Barcelona. La vida social barcelonina n'esdevé el pretext poètic amb un to marcadament irònic i unes formes que combinen des del clàssic i seriós sonet fins als populars rodolins, els romanços i les auques.
“La bella dama del tramvia”, aquell poema d’Auques i ventalls (1914) de Carner escrit
- QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES DEL POEMA (ARGUMENTACIÓ AMB EXEMPLES DEL POEMA).
És un poema humorístic.
1era estrofa:
Compara a una noia amb el sol, per la seva bellesa, està situat a l'estacio del tranvia.
2ona estrofa:
Descriu una dona grassa que està esperant que arribi el seu tranvia, però està inquieta perquè li costarà pujar el tranvia i li preocupa.
3era estrofa:
Arriba el tranvia i la dona està pujant però no pot ella sola, només ha pujat una cama i encara li queda l'altre i no pot així que necessitarà l'ajuda d'una minyona i d'uns quants nois.
4rta estrofa:
Explica pas per pas com ajudant a la dona i explica el esforç que han hagut de fer per pujar-la, donà a coneixèr més detalls de l'escena perquè sigui més senzill d'entendre ja que costa una mica.
Anàlisi de la forma:
Està format per quatre estrofes de quatre versos les dues primeres i tres versos els dos últims versos. És un sonet, són versos de dotze síl·labes. Pel que fa la rima és consonant i alterna la rima femenina amb la rima masculina, d'art major.
És distribueix:
primera estrofa: segona estrofa: tercera estrofa: quarta estrofa;
12 A 12 A 12 C 12 A
12 B 12 B 12 C 12 E
12 B 12 B 12 D 12 E
12 A 12 A
Podem trobar algunes elisions com: "que amb tota dues mans", sinalefes, enumeracions com a la segona estrofa i comparacions com a la primera quan compara la noia amb el sol.
http://literaturacatalanatania.blogspot.com.es/2011/12/simbols-josep-carner.html
- EXPLICAR EL POEMA.
Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava furor quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el seu nom. Però la realitat és que quan hi era, només rebia somriures i esguards passionals. Res més.
Una nit curta d’estiu, es va desvetllar sense saber ben bé perquè. I llavors, quan des del mirall del bany ho va veure, va fer un crit d’esglai. El seu reflex havia desaparegut. És a dir, no tenia cos, només ulls. Uns ulls que esguardaven el seu voltant, i que s’interrogaven què passava allà. Ella va tornar al seu llit. I llavors es va trobar una dea que li digué: "Mercè, has perdut el cos, i ara només veus al mirall la teva ànima. Cada nit, el teu cos desapareixerà, i de dia tornarà a aparèixer. Així serà fins que un dia algú et cridi pel teu nom". I la dea desaparegué enmig de la boira.
Durant un temps, la bella dama pujava al tramvia i com sempre, els homes li cedien el lloc. I també li adreçaven esguards plens d’ardor. Ella veia com el seu cos es fonia amb la nit.
Un matí assolellat, ella va decidir caminar en comptes d’agafar el tramvia, i aleshores va sentir com una veu masculina cridava: "Mercè, Mercè". Ella es va girar i es va retrobar amb en Pere, un d’aquells marrecs que l’havia gronxat al jardí quan ella encara tenia deu anys. Des d’aquell dia, la Mercè ja no va ser mai més la bella dama del tramvia.
dimarts, 4 de desembre del 2012
PERFORMANCE DE "MAR I CEL"
Performance de Mar i Cel d'Àngel Guimerà from M.Isabel Berenguer on Vimeo.
dissabte, 6 d’octubre del 2012
Pluja de paraules "Mar i Cel" d'Àngel Guimerà
Pluja de paraules "Mar i Cel" d'Àngel Guimerà
Ermità, camins pedregosos, pagesos, terra fèrtil, muntanyes, llops, sang, homes, bosc, dones, nens, vestits antics, aigua, església, mossèn, fanals, foscor, llàgrimes, riures, misèria, ruïnes, burles, maltractaments, forca, foc, carros, palla, gra, campanar, campana, amor, despreci, ignorància, cavalls, ovelles, ramaders, Núria, Marta, Manelic, Sebastià, autoestima baixa, pecat, terratinent, pubilla, pastors, dia, nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)