diumenge, 9 de desembre del 2012

Josep Carner, La bella dama del tramvia


LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.

Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

Extret de: http://parles.upf.es/en/content/la-bella-dama-del-tramvia

  1. SITUAR-LO DINS D’UN POEMARI.



El poema “La bella dama del tramvia”, està situada dins del llibre “d’Auques i Ventalls”, escrita l’any 1914 per Josep Carner.



  1. SITUAR EL POEMA DINS D’UNA ETAPA DE L’ESCRIPTOR



Aquesta obra la situem durant la època del Noucentisme. És un llibre d'ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza, el lector ja coneixia aquest estil en la seva obra. És una oda a Barcelona, potser per idealitzar la ciutat. Trobem imatges amb harmonia on els conflictes són només imatges. La tragèdia és existent, però provoca el somriure enlloc del plor. Utilitza un registre costumista. És l’últim gran llibre de típic to noucentista.
Auques i ventalls va tenir una forta difusió, perquè els poemes ja havien estat publicats anteriorment a La veu de Catalunya, en una secció anomenada “Rims a l'hora”.
En resposta púdica i arbitrarista, Carner, va escriure aquesta obra, el tema del qual és l’amor fugaç de caire urbà inspirà aquest parell de textos poètics.






  1. CARACTERÍSTIQUES DEL LLIBRE (POEMARI) I DE L’ETAPA.



El poeta va tenir una gran vinculació geogràfica abans del seu exili: Barcelona. La vida social barcelonina n'esdevé el pretext poètic amb un to marcadament irònic i unes formes que combinen des del clàssic i seriós sonet fins als populars rodolins, els romanços i les auques.
“La bella dama del tramvia”, aquell poema d’Auques i ventalls (1914) de Carner escrit



  1. QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES DEL POEMA (ARGUMENTACIÓ AMB EXEMPLES DEL POEMA).



És un poema humorístic.



1era estrofa:
Compara a una noia amb el sol, per la seva bellesa, està situat a l'estacio del tranvia.
2ona estrofa:
Descriu una dona grassa que està esperant que arribi el seu tranvia, però està inquieta perquè li costarà pujar el tranvia i li preocupa.
3era estrofa:
Arriba el tranvia i la dona està pujant però no pot ella sola, només ha pujat una cama i encara li queda l'altre i no pot així que necessitarà l'ajuda d'una minyona i d'uns quants nois.
4rta estrofa:
Explica pas per pas com ajudant a la dona i explica el esforç que han hagut de fer per pujar-la, donà a coneixèr més detalls de l'escena perquè sigui més senzill d'entendre ja que costa una mica.




Anàlisi de la forma:



Està format per quatre estrofes de quatre versos les dues primeres i tres versos els dos últims versos. És un sonet, són versos de dotze síl·labes. Pel que fa la rima és consonant i alterna la rima femenina amb la rima masculina, d'art major.
És distribueix:



primera estrofa:             segona estrofa:          tercera estrofa:                   quarta estrofa;



12 A                          12  A                           12 C                                 12 A
12 B                             12   B                             12 C                                                      12 E
12 B                             12   B                          12 D                                 12 E
12 A                          12   A



Podem trobar algunes elisions com: "que amb tota dues mans", sinalefes, enumeracions com a la segona estrofa i comparacions com a la primera quan compara la noia amb el sol.



http://literaturacatalanatania.blogspot.com.es/2011/12/simbols-josep-carner.html

  1. EXPLICAR EL POEMA.



Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava furor quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el seu nom. Però la realitat és que quan hi era, només rebia somriures i esguards passionals. Res més.
Una nit curta d’estiu, es va desvetllar sense saber ben bé perquè. I llavors, quan des del mirall del bany ho va veure, va fer un crit d’esglai. El seu reflex havia desaparegut. És a dir, no tenia cos, només ulls. Uns ulls que esguardaven el seu voltant, i que s’interrogaven què passava allà. Ella va tornar al seu llit. I llavors es va trobar una dea que li digué: "Mercè, has perdut el cos, i ara només veus al mirall la teva ànima. Cada nit, el teu cos desapareixerà, i de dia tornarà a aparèixer. Així serà fins que un dia algú et cridi pel teu nom". I la dea desaparegué enmig de la boira.
Durant un temps, la bella dama pujava al tramvia i com sempre, els homes li cedien el lloc. I també li adreçaven esguards plens d’ardor. Ella veia com el seu cos es fonia amb la nit.
Un matí assolellat, ella va decidir caminar en comptes d’agafar el tramvia, i aleshores va sentir com una veu masculina cridava: "Mercè, Mercè". Ella es va girar i es va retrobar amb en Pere, un d’aquells marrecs que l’havia gronxat al jardí quan ella encara tenia deu anys. Des d’aquell dia, la Mercè ja no va ser mai més la bella dama del tramvia.

La bella dama del tramvia de Josep Carner


La bella dama del tramvia | Muziboo