Pere Calders i Rossinyol

PERE CALDERS I ROSSINYOL

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994 a Brussel·les. Va ser l'únic fill del matrimoni format per Vicenç Caldés Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d'origen pagès que s'havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l'educació de Calders va ser dins d'una atmosfera catalana. Quan va néixer, el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant jordi de 1982 i el Premi d’honor de les Lletres catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant va arribar a dirigir l’Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.

Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol dels republicans, es va exiliar a Mèxic on hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el premi Victor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos. Arran de l’èxit d’Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L’any 1992, la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) el va investir Doctor Honoraris Causa.

Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja, l'Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant.

El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l'Estudi CCC.

Al 1934, quan es van produir els Fets del sis d'octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells.

El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d'aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals.

L'any 1936, abans de començar la Guerra Civil Espanyola, Calders militava a les joventuts d'Acció Catalana. Amb l'inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l'autodeterminació.

A l'octubre de 1936 es va produir el rellançament de la revista L'Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa. Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on hi va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibre Cròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.

A finals de 1937 es va inscriure com a voluntari de l'exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l'inici de labatalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. De la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l'any 1938 per l'Editorial Forja.

L’Exili

França

El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França deixant a la seva dona i al seu fill a Barcelona. Calders i quatre companys més entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa de Llenguadoc, on hi havia el Comitè Universitari d'Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. El 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus.

Mèxic

El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Allí es va reunir primer amb el germà d'Obiols, però no li va poder oferir feina. Després es va reunir amb Carner i gràcies a ell, només arribar a Mèxic va poder publicar tres contes. A finals de 1939 Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja li havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.

A l'octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on hi va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l'exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l'Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau entre altres. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l'exili. Aquells contes conformarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l'exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l'Editorial Selecta. L'aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans.

EL TEATRE DE L'ABSURD

És un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX. Va ser encunyat pel crític Martin Esslin que va utilitzar-lo com a títol d'un llibre seu del 1962. Esslin considera que el treball d'aquests autors consisteix en una articulació artística del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, propi d’Albert Camus. Les característiques peculiars del teatre de l'absurd són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. L'estructura tradicional (trama d'esdeveniments, concatenació, resolució) és substituïda per una alògica i insignificant successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció).

El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexions lògiques que creen una atmosfera de somni. Si en el passat aquest tipus de teatre era només portador de dramatisme, recentment el públic ha descobert també el seu vessant tragicòmic.

PRINCIPALS AUTORS DE TEATR ABSURD:

Samuel Beckett - “Esperant a Godot”	Joan Brossa - “Or i Sal”
Jean Genet - “El balcó”	Josep Carner - “Primera història d’Esther”
Eugène Ionesco - “El rinoceront”	Mercè Rodoreda - L’hostal de les tres Camèlies”
Tom Stoppard - “Arcadia”	Pere Calders - “Cròniques de la veritat oculta”
Arthur Adamov - “La paròdia”
Harold Pinter - "El muntacàrregues"
Stanislav Stratiev - “No et desanimis”
Alfred Jarry - "El Superhome"
Manuel de Pedrolo ”Homes i no”
Salvador Espriu - “Llibre de Sinera”